Avaluació


Quan parlem del terme avaluació normalment ho associem amb posar notes, però la funció principal d'avaluar és aprendre. Una de les bases de l'educació per competències és l'automomia, la qual implica ensenyar als alumnes a autoevaluar objectivamet la seva pròpia pràctica educativa i poder així anar avançant en el seu procés d'apenentage.

Podem definir l'avaluació com un procés, de diferents etapes, que comporta recollir informació, analitzar-la i emetre un judici. D'aquesta manera, els mestres es basen en la observació directa i sistemàtica dels seus alumnes  i en funció del que veuen fan un judici sobre si s'han complert els obcetius que es demanaven en les diferents activitats que es realitzen dins l'aula.

En els centes escolars, els exàmens (sistemes de qualificacions numèriques) són l'eina o intrument que s'utilitza per avaluar. Habitualment, els estudiants són examinats per comprovar si han adquirit els coneixements i en quin grau. Malgrat això, l'educació no s'ha de centrar exclusivament en l'exàmen, ja que aquest no indica realment quin és el saber de l'alumne. Els nervis, l'estrès i l'ansietat d'enfrontar-se a la prova poden provocar un bloqueig, i encara que els sàpiga, l'alumne no es capaç de mostrar tots els continguts que ha rebut, treballat i assimilat durant el curs.

Aquest sistema d'avaluació no s'adapta a les necessitats dels alumnes, ja que bàsicament es redueix a la memorització i a la repetició dels continguts. Així doncs, la majoria d'alumnes es limita a estudiar per aprovar l'examen en comptes de preocupar-se per aprendre. Per aquest motiu, és important fer una transformació de la manera actual d'avaluar. L'avaluació és per tant la clau del sistema educatiu, si aquesta no canvia, difícilment no canviarà res. Però, per transformar-la, abans cal parlar dels diferents tipus d'avaluació segons el moment, la persona encarregada d'avaluar, el context i les finalitats.

Segons el moment podem distingir entre inicial, processual i final, depenent de la nostra finalitat. En l'avaluació inicial/de diagnòstic s'avaluen els coneixements previs, que posteriorment serviran com a punt de partida per a explicar nous continguts. En l'avaluació procesual/formativa els docents avaluen l'evolució dels infants en base als seus coneixements previs. En darrer lloc, en l'avaluació final/sumativa es fa una valoració global de tots els coneixements que s'han adquirit al llarg del procés educatiu.

Segons l'agent que avalua es classifica en heteroavaluació, autoavaluació i coavaluació. En el cas de l'eteroavaluació la persona que avalua no és la mateixa que la que aprén, és a dir, el professor es qui avalua al alumne. Aquesta és la manera d'avaluar més freqüent, tot i que, diversos estudis han confirmat que les anotacions que fan els mestres en els deures i en els exàmens no serveixen de gaire. La majoria dels alumnes miren únicament la nota sense adonar-se de la importància de revisar aquests comentaris per a millorar i corregir els errors. En l'autoavaluació és el mateix alumne qui avalua la seva tasca, i finalment la coavaluació consisteix en la avaluació entre iguals, els infants són els que avaluen la feina dels seus companys.

Segons el context podem diferenciar entre interna o externa. L'avaluació interna és aquella on la persona que avalua participa en el procés d'aprenentage, mentre que si ens referim a l'avaluació externa, l'avaluador no té un contacte directe amb els alumnes, però és necessària per a regular quin és el nivell del sistema educatiu.
 
En la seva conferència “Avaluar per desenvolupar competències i avaluar compètencies” Neus Sanmartí parla d'una vessant de l'avaluació formativa: l'avaluació formadora. Amb aquesta és pretén que els alumnes siguin capaços d'aprendre a ser competents. Per això, l'autoavaluació resulta una activitat molt útil que obliga als alumnes a reflexionar sobre el que han fet. L'autoavaluació és difícil, ja que tant els infants com els adults, quan realitzem una tasca pensem que la hem fet bé i ens costa veure els propis erros. En canvi, al revisar l'activitat o l'exàmen d'una altra persona adoptem una postura més objectiva que ens ayuda a replantejar-nos les nostres errades o els nostres encerts. Per aquesta raó moltes vegades s'aconsella avaluar mitjançant la coavaluació.

José Luis Castillo defensa una avaluació transparent, orientadora, personalitzada, participativa i diferent a la qualificació. Castillo, juntament amb altres treballadors d' Almeria, proposa un canvi evolutiu que es centra en quatre elements d'avaluació.

El primer és l'autoavaluació. L'alumne ha de fer un registre diari de tot allò que esta aprenen. Per a aquesta feina compta amb dos documents: el currículum (els continguts que es van a treballar) i els indicadors de competència (la manera en la que es va a treballar).

El segon és l'avaluació individual. En principi sembla un exàmen, però les preguntes són competencials, és a dir, impliquen ús. Consisteix en aplicar els coneixements teòrics en un determinat context real per afrontar un problema i prendre les decisions adequades per poder-lo solucionar. Una altra característica d'aquest tipus de prova és que l' alumne pot crear una nova pregunta i substituir-la per la que se li havia plantejat en un principi sempre que el professor la trobi adequada. Respecte a la data, no existeix una data concreta per a l'exercici d'avaluació, d'aquesta forma es reflecteix bé els coneixements que els alumnes posseeixen. Tampoc és una prova qualificativa, sinó que es tracta d'una validació dels continguts i una orientació per als estudiants. L'avaluació individual va acompanyada de dos moments d'avaluació en col·lectiu: en primer lloc, per la comunicació del treball realitzat, es fa una presentació i exposició a la classe. En segon lloc, mentre la resta de companys estan realitzant l'exercici d'avaluació, uns altres els observen per ajudar-los a millorar.

Des de la meva experiència com a alumna he d'esmentar que la majoria de vegades els professors ens han avaulat a partir de la nota dels exàmens, independentment del nostre esforç i de les nostres ganes per aprendre. Durant la meva etapa estudiantil m'he format en una escola de caràcter propadèutic i selectiu, on el principal objectiu es basava en superar una sèrie de proves per poder accedir a uns estudis superiors. Això, ho vaig notar especialment el primer dia que vaig cursar segon de bachillerat, quan els mestres de totes les assignatures ens varen dir que aquell any ens formarien exclusivament per a aprovar la selectivitat. D'aquesta manera, em vaig limitar, igual que molts dels meus companys de classe, a estudiar de memòria els continguts que sortien a al exàmen sense arribar a comprendre'ls. El que realment em preocupava era supendre els exàmens, i intentava retenir tota la informació fins a la data de la prova, però una vegada feta m'oblidava per complet.

Sempre he volgut ser mestra, però la veritat és que la part de l'avaluació és la que menys m'agradava, i en part la que més em preocupava. He d'admitir que la idea de qualificar el treball amb notes numèriques no m'agrada gaire. Quan imagino la meva tasca com a mestra tinc por de no ser justa amb les notes que posi. Com a futura docent peretenc cercar una alternativa a l'avaluació mitjançant quantitativa, com son els portafolis. Aquest any he començat a treballar per mitjà d'e-portafolis, i consider que serveixen per autoregular el propi aprenentatge, perquè per mitjà d'ells es pot supervisar l'evolució dels coneixements, habilitats i actituds de l'estudiant. Per tant, s'utilitza com a indicatiu dels progressos i avanços personals. Aquest sistema d'autoavaluació ens dona l'oportunitat de reflexionar sobre el nostre creixement i entorn les modificacions que s’introduirien.
 

0 comentarios:

Publicar un comentario

 

Copyright © El meu primer curs d'Eduació Primària. Template created by Volverene from Templates Block
WP by Simply WP | Solitaire Online